Cada año, AUCer – Associació Universitaria de la Cerdanya dentro del marco de la Universidad de Verano Ramón Llull a Puigcerdà, concede el premio AUCER, dotado con 1500 euros al mejor estudiante de la Comarca. Este año ha sido Arnau Bartra de 18 años que estudiará Administración i Dirección de Empresas, el joven que lo ha ganado por su dedicación y calificaciones.
Al no poder estar presente, envía por whatsapp estas palabras, que lee su madre:
Bona nit a tothom!
Abans de tot, disculpeu-me per no poder compartir amb tots vosaltres aquest sopar i l’entrega del premi, que haurà de recollir la meva mare, a la que a sobre li faig llegir aquest discurs i segurament ara mateix té una mica de vergonya així que seré molt breu.
Sincerament, us he de dir que no m’esperava guanyar aquest premi. Aquests dos últims anys, els de Batxillerat, els dos anys més importants per aconseguir una bona nota per tal de poder estudiar el que volgués un cop acabada aquesta etapa, han estat el anys on menys motivació i ganes he tingut d’estudiar. I estic segur que aquesta manca de motivació es deu a tot l’entorn que ens envolta actualment. Encens la tele i només sents notícies negatives (a no ser que jugui el Barça): corrupció, atur, gent que es mor de gana, gent amb 4 carreres i 3 màsters que no troba feina, crisi, crisi, crisi, crisi… Uf!!!
I després tenim la gent «quejica», entre les que incloc a la meva mare i que són igual o pitjor que la tele: que si tot està molt malament, que si on anirem a parar, que si el Neymar no s’entendrà amb el Messi i l’any que ve baixem a segona…
Mireu, sé que parlo des del punt de vista d’un noi de 18 anys que no en té ni idea de com funciona la vida i que viu més bé que vol i que no sóc ningú per donar lliçons a ningú.
Però una cosa sí que la tinc molt clara: ja que estic aquí, que estic viu, us he de confessar el que realment vull en aquesta vida. A mi m’importen una merda (sí, llegeix merda, no passa res) les notícies pessimistes de la tele i, sobretot, “ els quejicas”. No m’ajuden en res. No ens ajuden a ningú! Que es morin els pessimistes! El que vull jo en aquesta vida és ser re fotudament feliç. I estic segur que és el que tothom vol. I si realment tots ho volem, perquè segur que ho volem, ja és hora que espavilem i ens aixequem d’una vegada. El món és un lloc meravellós ple de gent extraordinària i ho hem de demostrar ara més que mai.
Des d’una de les precioses cales que té Ibiza vull agrair a tots els que heu fet possible que la meva mare estigui ara mateix llegint això: tots els profes del cole (el Vedruna) que han estat com una família per mi i també als profes de l’insti, per ajudar-me a no perdre del tot la motivació, ingredient essencial per aconseguir qualsevol cosa. També vull agrair a la meva família i amics tot el que fan per mi i que no els hi podré tornar mai, però en tinc prou amb que ells sàpiguen el que signifiquen per mi.
Gràcies mama, no m’enrotllo més, només una última cosa:
US DESITJO A TOTS QUE SIGUEU REFOTUDAMENT FELIÇOS!!!
——————————————
Gracias Arnau, por estas palabras que han emocionado a muchos.
