Constel·lacions familiars, la teràpia de moda
El 70% dels problemes psicològics que ens afecten tenen origen en la nostra història familiar
LARA BONILLA Barcelona | ARA 19/02/2014
Jean-Paul Sartre deia:
“No importa tant el que m’han fet, sinó el que jo faig amb el que m’han fet”.
Es creu que el 70% dels problemes psicològics que ens afecten tenen origen en la nostra història i relació familiar. En els últims anys, una teràpia innovadora ha agafat força. Són les constel·lacions familiars i sistèmiques, un abordatge terapèutic que posa el focus en el lloc que ocupem en el nostre sistema familiar. “El que vivim i el que ens passa també ve donat pel nostre origen. Quan una persona tracta d’enfocar els seus problemes no veiem la persona, veiem moltes persones. Hi ha l’eco dels nostres pares, germans, avis, parelles, fills… Vivim en un univers relacional. Les constel·lacions familiars treballen això i els nostres vincles”, explica en un dels seus tallers el psicòleg Joan Garriga, director de l’Institut Gestalt i un dels màxims exponents de les constel·lacions familiars, una metodologia creada pel psicoterapeuta alemany Bert Hellinger.
Per curiositat i també perquè li agrada provar coses noves, Cristina Hernández va participar l’estiu passat en una constel·lació. Després de tres avortaments als quals els metges no van trobar causa mèdica, la Cristina pensava que potser hi havia alguna altra raó que se li escapava. I ho va provar: “Volia trobar alguna explicació i desbloquejar-me”. I va funcionar. Diu que li va servir perquè “tots els membres de la família es posessin en el lloc que els correspon”. “També vaig veure que havia tingut tres avortaments que no havia acceptat ni m’havia acomiadat i els vaig posar en el seu lloc”, explica la Cristina.
Les constel·lacions familiars es basen en la premissa que cadascú ha d’ocupar el lloc que li correspon. “Tan simple com que els pares estiguin en el lloc dels pares i els fills en el dels fills. I en la relació de parella que els dos siguin adults i vagin de costat. A vegades, però, es mira un fill com si hagués de ser el pare o el fill pren el lloc de la parella invisible d’un dels dos”, explica Garriga. O, inconscientment, es busca en altres persones el que no vam rebre dels nostres pares. Dinàmiques com aquesta són les que es posen de manifest, per exemple, durant una constel·lació. “Però és important no treure la conclusió que la família és el problema perquè aquesta és una mirada culpabilitzadora. Si de cas, pot ser una solució del problema”, destaca el terapeuta i constel·lador familiar Jordi Amenós.
Què en diu el Col·legi de Psicòlegs?
Les constel·lacions familiars són una eina terapèutica relativament nova i també controvertida. Se l’ha acusat de “superficial”, de “pseudociència”, de “masclista”, de no tenir aval científic o de buscar solucions ràpides -les sessions duren unes hores- a problemes complexos. En tot cas, davant del boom que ha experimentat, el Col·legi de Psicòlegs de Catalunya està estudiant el fenomen per emetre el seu posicionament. “Hi ha tractaments innovadors que poden ser molt interessants, però encara no tenim referències sòlides”, diu Ricard Cayuela, vicepresident del Col·legi. Critica la formació dels constel·ladors: “Les constel·lacions no les fan únicament psicòlegs. Es pot fer un curs i ser constel·lador i això és el que ens preocupa”. Cayuela reconeix, però, que aquest tipus de teràpies poden ser útils: “Tu contemples l’escenificació d’un problema que tens i, a partir de veure-ho, ho pots arribar a interpretar o conèixer millor i veure més coses de les que veies abans. I les constel·lacions es basen en això. Però ens preocupa la rigorositat”.
El Col·legi de Psicòlegs reconeix “l’èxit” d’aquesta teràpia i insisteix que no hi està en contra. De fet, participarà en el congrés que es farà al març a València. “Però ens preocupa que estigui ben sustentat, que ho faci gent qualificada i que si algú fa mala praxi, sigui psicòleg o no, se’l pugui assenyalar”, reflexiona.
Com funciona una constel·lació?
En un taller de constel·lacions familiars s’hi pot participar de tres maneres. Hi ha la persona que fa la constel·lació, és a dir, el client, que exposa el problema que vol treballar. “El problema ha de ser real i concret”, destaca Amenós. “Totes les meves relacions acaben malament”, “vull millorar la relació amb el meu pare”, “pateixo atacs d’angoixa”, “tinc un conflicte amb els fills”, “vinc per una infidelitat”, “per la mort de la meva mare”, “per un tema d’adopció”… Aquestes són només algunes de les situacions que es poden plantejar. No tothom surt a exposar el seu problema. En la constel·lació també es pot participar com a representant d’algun membre de la família. I, finalment, hi ha la resta d’assistents al taller que observen el que passa. Es considera que totes les persones que hi assisteixen són participants, ja que tot i que no treballin el seu cas personal també es poden sentir interpel·lats per les situacions que es presenten i els pot ajudar en els seus processos individuals. “A vegades hi ha persones que diuen que han après més amb la constel·lació d’un altre que amb la seva”, diu Amenós.
Després d’exposar el seu problema, el client tria els representants entre els participants al taller i els col·loca en l’espai. Això ja dóna pistes de la imatge que tenim del nostre sistema familiar. “Tota persona té una imatge interna del que està passant en la seva família o la seva feina -també hi ha constel·lacions d’empreses-. És una imatge inconscient. I les constel·lacions mostren aquestes imatges internes del sistema familiar o organitzacional que d’altra manera no podríem conèixer”, explica Joan Corbalan, expert en constel·lacions organitzacionals. Després els representants només s’han de moure o actuar d’acord amb el que sentin mentre estan immersos en aquest rol, i el terapeuta orienta el client a través del que expressen els representants. Tot i que no hi ha evidència científica que ho avali, els representants asseguren que perceben les sensacions de qui representen.
“Tots estem vinculats en el nostre sistema familiar. La pregunta és de quina manera i si això és millorable”, explica Amenós. De vegades les constel·lacions posen de manifest repetició de patrons. Amenós posa l’exemple d’un home que es va constel·lar perquè patia atacs d’angoixa i en la constel·lació es va veure que l’avi havia lluitat a la guerra però que a la família mai s’havia parlat del que havia passat. I aquesta por s’havia transmès inconscientment. La psicòloga clínica, Sara Rodríguez, que fa 15 anys que aplica les constel·lacions en el seu treball psicoterapèutic, diu que les constel·lacions mostren de manera “clara i eficaç” els conflictes inconscients de les persones “i faciliten coneixements ràpids que porten al canvi i al benestar dels membres de la família”. “I tenen molta importància els exclosos i l’efecte que causen en els posteriors”, afegeix. “Tampoc és la panacea ni et resoldran la vida en mitja hora però aprens molt, reflexiones i t’ajuda a resoldre conflictes”, raona la Cristina.
